Quan ens vam adonar que la política no era Twitter, vam voler fer un tuit

La política demana de matisos, de debats serens, de reflexions profundes. De llargues converses que s’allarguen tant que acaben lluny d’on havien començat, i aleshores tornen a començar. De revisió constant d’allò que fem i pensem. Per això, per mi, la política té molt més a veure amb una sobretaula que amb Twitter o Instagram. Perquè demana que escapem del tuit fàcil, de la foto més atractiva. Demana compromisos, relacions, confiances i sinergies.

Ens equivoquem quan plantegem debats basats en l’estètica, o quan bramem falses proclames buscant el gran aplaudiment. Ens equivoquem, crec, també, quan fem del “agradar”, del “postureig”, la base de la nostra acció política. Quan deixem de construir projectes sòlids, de mirada llarga, amb capacitat de vèncer i de convèncer, cedim espais a qualsevol tipus de populisme de baixa qualitat. I és un error.

Corren temps difícils per qüestionar el moment, decisions, l’estratègia o la tàctica. És massa fàcil fer un tuit que contingui algun detall que a algú, potser sense cara i amb molts números a l’usuari, li molesti. Però també és cert que, crec, venen temps de política, de prendre decisions, i no temps de Twitter.

Manquen moments d’empatia. De saber veure en l’altre les pròpies contradiccions. D’entendre les renúncies, i de sumar compromisos. De veure que tot allò que un dia ens va du a ara i a aquí, aquella idea, aquella manera d’entendre-ho, veure-ho i viure-ho tot plegat, és la base sobre la que construir tot allò que falta per venir.

Anuncis

Als herois anònims, gràcies

Desprès de l’emoció d’aquests dies, d’extrem a extrem, de la por a l’esperança i de la vergonya a la dignitat, volia escriure. De fet, casi que ho necessitava. Endreçar idees i compartir-les. Per tal que la indignitat d’alguns no resti protagonisme a la dignitat d’altres, i que la brutalitat d’uns no faci ombra a la solidaritat d’altres, intentaré obviar alguns punts pels quals ja hi haurà temps. Són masses les imatges que circulen arreu del món com perquè sigui necessari que hi dediqui algunes línies. Aquests darrers dies, i en especial diumenge, vam viure moments horribles, que fan mal. Imatges que cada cop que veig em regiren tot el que porto dins. Però aquests darrers dies, aquestes darreres setmanes, hem viscut moments enormes, brillants. Gent normal fent excepcionalitats.

No hi ha millor garantia que la nostra gent. La llàstima -i la grandesa de tot el que estem fent- és que entre tants, fent tant, n’hi ha molts caiguts en l’anonimat. Però són massa bons com perquè ni sapigueu com es diuen. Es diuen Eva, Robert, Pilar, Gerard. Es diuen Bernat, Pol, Cesca, Joan. Es diuen Marta o Carles. Es diuen de tantes maneres i són tant diferents, que us els creueu cada dia pel carrer i no sabeu que són gegants. Que són d’aquells que van decidir ser lliures, i convertir impossibles en possibles. Tots ells, que són tants que casi són tots, són els herois anònims. I ho mereixen tot. Agraïment sincer, i no dubteu que en la memòria em queda tots i cadascun dels vostres gestos.

Aquests dies, entre mobilitzacions i passejades per la ciutat, he passat en més d’una ocasió per Gran Via amb Rambla Catalunya. Alguna per necessitat, alguna buscada. Ha estat impossible en cap d’ells que, al passar per allà, no recordés el dia 20. Érem tants, som tants, que és impossible sentir-se sol. Aquell dia cridàvem “avui comença la nostra independència”, i la veritat és que recorrent aquests dies els nostres carrers -perquè els carrers seran sempre nostres- som milers que un dia vam decidir no ser mai més súbdits. Al carrer va començar i al carrer continuarà, pacíficament hem estat i així continuarem. Vam sortir, hem sortit i seguirem sortint. Som gent de pau, ho clamem i ho demostrem. Fem tot allò que haguem de fer per aconseguir allò pel que ens hem conjurat. Fem-ho pacíficament, democràticament, però fem-ho.

Sols el poble salva al poble. Que tot neixi de nosaltres, que la garantia és aquesta. Que hi som i hi serem. Gràcies a totes i tots!

Que no ens treguin la sobretaula

Una taula i uns amics. Unes cerveses i una conversa banal. Quatre comentaris i hores de sobretaula. Sobretot que no ens treguin la sobretaula. Que hi hagi sol i no plogui, o que caiguin quatre gotes sense núvols i deixin olor a pluja. O que en caiguin deu.

Que algú, sense que ningú ho demani, obri un vi. Que hi hagi formatge o pernil. O, millor, que hi hagi pernil i formatges. I pa amb tomàquet, un de bo. Que mengem i riem, que parlem i soni música. Que deixem caure el sol però no ens aixequem. Que servim un gintònic i ens agafi xerrant. Que uns fumin i altres es queixin fins que es deixin de queixar perquè no els molesta. Que hi hagi alguna cosa per picar mentre traiem les cartes. Que juguem, perdem i guanyem, però juguem. Que algú faci trampes, algú es queixi; que qui guanyi hagi clavat l’estratègia i qui perdi tingui mala sort.

Que aprofitem l’últim sol de la platja per tancar els ulls, però que ens llevem i ens banyem. Que anem a fer una ronda més en una terrassa. I que tornem a menjar. Que tornem a riure. Que torni a ser estiu i estiguem de vacances.

Agost – Els Pets

De lluites i contes, cuéntalo otra vez

D’entre totes les grans experiències que aporta escoltar bona música -o llegir un bon llibre-, la meva preferida és la capacitat de traslladar-te per una estona, la justa que va des de que arrenques fins que acabes, a viure en un món paral·lel. A vegades, inclús, un cop acabat aquest viatge de fantàstiques imaginacions, perdura el suficient temps com per seguir-ho “vivint”. Cada cop que escolto ‘Papá cuéntame otra vez’ d’Ismael Serrano vaig a l’habitació d’un nen petit, d’edat desconeguda, amb un pare atent al seu costat. Un pare que s’estira amb ell i li explica un conte. Un d’una època passada, de flequillos, pantalons de campana, Rollings a la radio i de gendarmes y fascistas.

Un conte de lluita, de viure per creure. De creure per seguir vivint. On la diversió era “estropear la vejez a oxidados dictadores”. On una cançó era una arma carregada de foc, com l’art. On tots vivien “el mayo francés”, tot i no haver trepitjat ni un centímetre de França. En aquells “días de vino y rosas” que em porten a Jack Lemmon i Lee Remick borratxos, agafats a una ampolla, acariciant-se al llit.

Contes d’herois que no porten capa ni corona, que no van amb espasa sinó que són guerrilleros locos, i que des de que el van matar a Bolivia tot és una mica més lleig. De com entendre que les llegendes són tals perquè ens hem quedat orfes del real i busquem el record. El missatge, el referent. Perquè el Che és la utopia de Galeano que t’acostes i s’allunya però que ens fa avançar.

Però no és un conte feliç, és un de perdedors, dels que no escriuen la història però expliquen històries. Dels que tot i mantenir el puny alçat van perdre. Dels que ho van donar tot fins a no tenir res, potser ni a ningú al costat.

I ara ja ningú canta Al vent, i el Che ja només està a les samarretes. Ara que molts maigs desprès el francès ens queda lluny, com el nen de la història, penso que continuen caient osties als que no abaixen el cap. Que no són grisos però emmordassen igual a través de lleis de vergonya. Que ara ja no és Vietnam, ni és Bosnia, però és Siria, és Nigèria, i són tants que gairebé són tots.

I així, al final potser només ens queda cantar Al vent, anar a França el maig del 68, o seguir escoltant a Ismael Serrano i viatjar ni que sigui durant tres minuts a l’habitació d’un nen amb el seu pare acariciant-lo. I potser aleshores, com un Bogart qualsevol deixar anar un “cuéntalo otra vez”.

Pressupostos, desobediència i els dies no històrics

“La CUP és i serà imprescindible en el camí que estem fent. Tothom qui hi cregui, que ho desitgi i ho lluiti ho és. Seguim”. Escrivia aquest tuit fa setze dies, tot i que el podria haver escrit ahir la nit. Tothom, ens agradi més o menys (o gens), ho és. La grandesa, i al mateix temps debilitat, del bloc independentista és que és tant just (en volum) i divers -transversal diuen els puristes- que ens necessita a tothom i que tots ens posem d’acord. Calen esforços constants per seguir, però són imprescindibles. No és moment per hiperventilats que ho volen fer volar tot pels aires i tornar a la casella de sortida. A banda i banda, tant de la CUP com de CDC -i entorns-, hi ha un seguit de retrets que, a part de demostrar poca alçada de mires, només fan que retroalimentar a l’altra i complicar-ho molt més tot.
El full de ruta -aquelles nou passes que ens portaven del 27S al referèndum sobre la constitució- no contemplaven en cap punt res sobre pressupostos. Sí que tenien, per exemple, una “declaració solemne” que es va materialitzar el passat 9 de novembre. Però aquesta tampoc deia res de pressupostos. Per tant, cap dels dos esquemes que ens marquen el camí queden alterats per una esmena a la totalitat. Ara bé, la decepció és gran (almenys per mi) perquè hem perdut una nova oportunitat per demostrar per a què fem tot el que fem, i igual un dia les oportunitats s’acaben (aquest encara no ha arribat). L’annex de la declaració del 9N i la gent que ens falta sumar al procés constituent és inequívocament social. Un conjunt de persones que encara (per la raó que sigui) continuen pensant que això ho fem per les banderes. No va d’això, ni molt menys, i per això ens fan falta 1.100M€ més dels quals 870 són per polítiques socials. Això és el que ens cal i no caure en crítiques destructives entre un bloc que ara ha d’estar més unit que mai, tot i ser tant difícil com sempre.
Aquests són uns pressupostos autonomistes, sí. A la CUP li molesta, i a mi també. I suposo que a qualsevol que es consideri independentista, però ho són perquè no ho poden no ser. Ens agradi més o menys (o gens), l’actual pressupostos serà encara en el marc d’una comunitat autònoma. Ara bé, de nosaltres depèn que aquest sigui inequívocament rupturista. Si tenim voluntat d’entesa (tots), ens ensortirem. Si tenim la capacitat de generar espais on ens puguem trobar, ho aconseguirem. És estrictament necessari desobeir socialment i començar a construir un nou país, el nostre. Les primeres lleis tombades pel TC que hem de desobeir són aquelles que més necessita la gent, que més poden ajudar. Hem de demostrar que tenim la voluntat de servir a la gent, de ser útils per a ells, i ho hem de fer des dels màxims fronts possibles. Aquí el camí l’ha marcat Sabadell i tan de bo el segueixin molts més. Aquí tots hem de sumar, i CDC faria bé de no entorpir la negociació amb idees clàssiques i estratègies gastades. Tinguem clar que com més rupturistes siguem, millor.
“Si no hi ha pressupostos, anem a eleccions”. L’error que no ens podem permetre és anar-hi, i cal que tots fem un esforç per evitar-ho. Si hi anem, el procés se’n ressenteix i molt. Com explicar que quan ho has tingut tot no ho has fet? És impossible. A part, algunes observacions per aquells que volen eleccions, fixant-nos amb els ínputs rebuts darrerament. És altament probable que la CUP perdés vots (i per tant diputats), igual que depenent de si CDC i ERC van junts anirien a uns (Catalunya Sí Que Es Pot, o En Comú Podem, o com es diguin aquell dia) i separats a uns altres (ERC). CDC perdria, potser amb el pitjor resultat de la història en unes catalanes, perquè de fet va perdent eleccions rere eleccions i en ple procés de refundació és l’últim que haurien de voler. ERC guanyaria però no tant, i CSQP (o ECP, o com es diguin aquell dia) també, que per alguna raó parlen “dels pressupostos del Mas” tot i ser clarament socials. I la última, i no poc important, és que aquestes hipotètiques eleccions no es poden convocar ni avui, ni demà; com a aviat seria el 3 d’agost, i tenim dos mesos per evitar-ho.
Aixecar (o no) el veto donava marge però no assegurava res. Aixecar (o no) el veto a Mas donava marge però no assegurava res. No es va aixecar al nadal i tampoc ahir. D’aquella ens en vam ensortir, d’aquesta segur que també. La història ens mira. No estem de diada, no és un 9N ni anem a les urnes, però com deien a Òmnium fa uns mesos “benvinguts als dies no històrics” (que ens faran fer història).

Il·lusionar (per fer-ho possible)

Només si som capaços d’il·lusionar i no decebre, serem creïbles. Només si som capaços de deixar enrere el procés –marca registrada- i parlem de procés constituent, serem creïbles.

No concebo una millor manera de fer alguna cosa que mogut per la il·lusió. Em baso en històries personals, òbviament. Quan he perdut les ganes per un projecte, el rendiment envers el mateix ha baixat molts enters. Normalment, quan més il·lusionat he estat és quan millor he rendit i millors resultats he obtingut. La capacitat de generar il·lusió (i de mantenir-la) ha sigut una de les grans bases del procés, de fet és inconcebible convocar a dos milions de persones per aixecar cartolines de colors, parlar de punters -i de performance estranyes que acaben sortint perfecte- sense aquest component. No és normal acceptar fer cues de quatre hores per acabar agafant-nos de les mans de punta a punta del principat, acceptem-ho. No ho és però nosaltres ho hem fet. I ho hem fet moguts per la il·lusió.

Avui faria dues setmanes que l’expresident Mas, aleshores president, hauria signat un decret de convocatòria d’eleccions. Hauria estat la última gran decepció. Desprès de gairebé tres mesos de decepcions, que ja es notava en els ulls i els comentaris d’aquella gent il·lusionada, aquella hauria estat la última. Per sort no va ser. La decepció és d’aquelles coses que sempre he odiat. M’ha dolgut quan algú m’ha decebut, molt. Quan algú et decep és perquè n’esperés coses que no t’acaba donant, perquè les expectatives generades acaben en frustració. No podem decebre a tota aquella gent a qui hem dit que ho faríem, a tota aquella que ho ha donat tot perquè ho fem. No ho podem fer perquè sinó, algun dia, potser no avui o demà però arribarà, haurem d’explicar que tenint-ho tot de cara no ho vam fer.

Hem de deixar enrere el procés. Ha estat molt bé però ja no ho està. La idea del processisme com a bucle infinit del procés –marca registrada- no m’atrau, i crec que a poca gent (espero que a ningú) li agrada. Necessitem noves vies que ens portin cap a un objectiu i no un seguit de mobilitzacions encaminades a iniciar aquest camí. Fins ara era necessari que sortíssim a reclamar que volíem iniciar un camí de no retorn, ara ja no. Ara cal caminar. Caminem per poder ser i volem ser per caminar, que deia el Llach.

Parlem del procés constituent. Que no ens faci por. Obrim el debat el màxim possible. Exposem dubtes i generem respostes. Acceptem debatre amb tothom sense complexes demostrant que aquest procés (i no l’altre) va de tothom i per a tothom. L’altre, la marca registrada que hem de deixar enrere, només era d’uns i d’unes. Aquest és -i el que és millor: serà-, de totes i tots. Només en la mesura que tinguem la capacitat de rebatre falses solucions i exposar com serà la futura República, serem creïbles. Només si som capaços de generar il·lusionar en aquells que encara s’il·lusionen amb línies vermelles (pintades de lila) que no son ni línies ni vermelles, i explicar-los que aquí els necessitem i que volem comptar amb ells per construir un país que sigui l’enveja del món, serem creïbles. Només si els escoltem i hi parlem, si proposen i proposem, si junts ens il·lusionem, ho farem possible. Diem sí a un referèndum. Un referèndum vinculant, el més vinculant possible: aquell que faci possible la República Catalana. Aquell en el que els catalans i catalanes votarem el Sí o No a la República. Aquell només el guanyarem amb ells i elles. I ells i elles només hi seran si els il·lusionem i no els decebem, i si deixem enrere el procés per parlar de procés constituent.

Ens equivoquem

Ens equivoquem quan creiem que això va d’un o altre. D’una o altra. Això va de tothom.

Ens equivoquem quan creiem que Mas és prescindible.

Ens equivoquem quan creiem que la CUP és prescindible.

Ens equivoquem quan creiem que ja ho hem guanyat tot i que no cal seguir creixent. Quan decidim no buscar les 367.613 persones que van votar Catalunya sí que es pot, per engrescar-les cap a un projecte.

Ens equivoquem quan creiem que la nostra coherència val per demanar incoherència als altres. Quan encarem una conversa amb l’única voluntat de convèncer a l’altre, i no oberts a escoltar a veure quin és el punt comú.

Ens equivoquem quan creiem que el croissant de xocolata és per nosaltres. Quan creiem que podem decidir el nostre esmorzar i el dels altres.

Ens equivoquem si creiem que el xantatge és la manera d’encarar una conversa –o una negociació, si ho preferiu-. Quan creiem que atacant i insultant arreglarem alguna cosa, enlloc d’intentar-ho parlant i proposant alternatives.

Ens equivoquem quan creiem que ho sabem tot.

Ens equivoquem si pensem que les eleccions al març són la solució, quan probablement seran l’últim error.

Ens equivoquem quan pensem que no ens equivoquem i que només s’equivoquen els altres.

Ens equivoquem quan diem que 1.628.714 persones volen (o volien) president al Mas.

Ens equivoquem quan diem que 337.794 persones no volen (o volien) president al Mas.

Ens equivoquem quan diem que o ho fem ara –quan ara vol dir avui, ja, aquí- o ja no ho farem.

Ens equivoquem quan confonem l’enemic.

Ens equivoquem si creiem que qualsevol és imprescindible, quan en realitat tothom és necessari. Es digui Mas, Antonio, Oriol o Raül.

Ens equivoquem quan citem a Companys però desprès no li fem cas. “Cadascú al seu lloc i Catalunya al cor de tots”. Busquem el lloc que li correspon a tothom perquè Catalunya sigui al cor de tots. Busquem quina és la millor combinació per aconseguir, però aconseguim-ho, perquè sinó ningú ens ho perdonarà.

Ens equivoquem, i jo m’equivoco, però com deien aquells “sembla tan clar que ens equivoquem, com que ho anem a fer”.