‘La política la fas o te la fan’

Posted on by gcasalsleon

Bon vespre a totes i tots,

Moltes gràcies a tothom per ser avui aquí. Com els hi vaig dir el dia que es va constituir aquest Ajuntament, això és casa vostra i espero veure’ls al llarg del mandat, que ens acompanyin, ens critiquin quan sigui necessari i que ens marquin les pautes quan sentin que ens estem equivocant. Son vostès qui donen sentit al districte i tot el que aquí fem ha de ser per posa’ls-hi més fàcil. Prova d’això que us dic és, sense anar més lluny, la gran Festa Major de la qual estem gaudint aquests dies gràcies a la feinada dels veïns i veïnes del districte. Moltes gràcies i felicitats per la vostra feina. 

Avui fa just 70 dies que es va constituir aquest consistori, aleshores vam dir que no seríem un obstacle per la governabilitat d’aquest districte i avui ho demostrem. Donarem suport a les proposicions presentades pels diferents grups, així com ens sumem a la Declaració Institucional tot reafirmant la solidaritat total envers les persones que es veuen sotmeses a un exili forçós. Sigui dit, que a part de la Declaració que avui signem, ens felicitem per la Gala Solidària que es va celebrar aquí al districte i que destacava fa un moment el Regidor. Ara bé, destacar també que evidentment donem suport al prec del Partit Popular d’instar al Govern a du a terme les gestions necessàries perquè un bus nocturn doni cobertura als veïns i veïnes de Vallvidrera, Tibidabo i Les Planes. Destacar aquí que agraeixo que el PP es sumi a una proposta que ERC i les JERC vam fer quan el Sr. Oscar Ramirez era President d’aquest consistori. Ho recordo perquè vaig ser jo personalment qui, com un assistent més del públic vaig sol·licitar-ho, així doncs celebrar que el PP ara s’hi sumi.  

Avui presentem dues proposicions demanant al govern que compri la Clínica Sant Josep, actualment de propietat privada i abandonada, sent una demanda històrica de la AV i Amics del Putxet. També demanem l’obertura dels Jardins i Palau del Marqués d’Alella per tal que esdevingui un equipament municipal més, d’un barri maltractat en aquest sentit, com és el de Sant Gervasi Galvany. A part d’això, instem al govern a requalificar com a zona verda la parcel·la del carrer Montevideo que durant un temps va córrer el risc de caure en mans de Núñez i Navarro, i que, per sort, els veïns van aconseguir aturar amb una gran tasca de la gent de la plataforma en Defensa del Parc de l’Oreneta. Per últim preguntarem al govern municipal en quin estat es troben les obres de Vil·la Urània i si volen seguir amb el projecte acordat en l’anterior mandat municipal.  

Ara que ja acabo, permeteu-me celebrar també els magnífics resultats obtinguts en les passades eleccions del 27 de setembre on Catalunya, un cop més, va demostrar que desitja ser reconeguda com allò que fa anys que es sent. Un estat lliure. Dir també que aquí, al districte, amb una participació històrica del 83’5%, més de 5 punts per sobre de la mitjana de l’estat, aquesta demostració va ser encara més evident. Un 49’7% dels veïns d’aquest districte van dir Sí a un futur digne i a un país nou, per un 38’22% que demanava seguir com fins ara. Celebrem aquests resultats i els hi diem als veïns i veïnes que confiïn en nosaltres perquè seguim incansables fins a la victòria. El nostre compromís amb la construcció d’una República Catalana és més fort que mai. 

Creiem en la força de la gent i per això avui tot el que presentem surt d’un programa que vam elaborar desprès de parlar amb els veïns i veïnes del districte. Avui ERC torna aquest consistori, però el més important és que l’essència no canvia. Sempre hem estat al vostre costat i aquests quatre anys no serà diferent. Nosaltres som dels que creiem en la feina del dia a dia, de la política al servei de la societat i no al revés, perquè com va dir Joan Fuster ‘la política te la fas o te la fan’ i nosaltres hem decidit fer-la. I la volem fer al vostre costat.  

Moltes gràcies!

Deixeu-me reflexionar

Posted on by gcasalsleon

Deixeu-me reflexionar. Una vegada més. Ara que tot s’acaba, ara que (potser) tot comença. Deixeu-me seguir somiant, creure que aquest diumenge junts aconseguirem que el 27S quedi marcat a tots els llibres d’història. Deixeu-me creure que guanyarem. Deixeu-me creure que som els bons i que, com a amant del cine, sé que els bons sempre guanyen. Deixeu-me creure que encara us puc explicar alguna cosa que us serveixi de cara a demà.

Juraria que era Václav Havel, un polític i escriptor txec, que deia una cosa així com que l’esperança no és la convicció que una cosa sortirà bé sinó la certesa que aquesta cosa té sentit, i creieu-me que aquest diumenge té més sentit que mai que sortim al carrer i democràticament exercim el nostre dret a vot. Que no tinguem por, que les nostres armes siguin els vots. Que els nostres exèrcits siguin els milers i milers de persones que somreien les darreres diades.

‘Que les nostres decisions responguin a les nostres esperances, mai a les nostres pors’. La frase no és meva tot i que m’agradaria. Nelson Mandela responia amb esperança a aquells que el volien acovardir amb la por. Com a ciutadans (persones, no partit) lliures, diumenge estem citats a les urnes. El caràcter plebiscitari ha acabat essent tal gràcies, en gran part, a tots aquells que aparentment li volien negar. El PP amb les seves mentides vestides de pors -desmentides totes, algunes inclús per ells mateixos (gràcies, Mariano, mai t’ho agrairé prou)- o Pablo Iglesias amb el seu ‘no me siento cómodo haciendo campaña aquí. Siento como si estuviera en otros país’, son dos exemples magnífics que han ajudat als discursos de Junts pel Sí i de la CUP en aquesta campanya.

A partir d’aquí, és necessària una reflexió ara que ve el dia que (en teoria) tots reflexionem. Ara que ve el dia en el que tothom hauria de donar un parell de voltes finals, si encara les necessita, abans d’emetre el vot més important que ha viscut aquest país. Per això, si a algú li ha de servir, deixo les meves reflexions.

Aquest govern no ha de marcar un model de país, sinó crear i fer funcionals totes les eines necessàries per tal que el següent ho faci. Tenim 18 mesos, que tan de bo no siguin tants, per poder esdevenir un estat. Un que sigui envejable a Europa, al món, però que sobretot ho sigui per tots i totes els catalans i catalanes. I sí, òbviament aquí hi és tothom, voti Sí o voti No.

Construïm un país que sigui geogràficament petit però qualitativament enorme. Que sigui net, que sigui just, que sigui lliure. On no ens permetem deixar 30.000 nens estudiant en barracons. On no ens permetem que no pugui accedir aquell que ho vulgui a la universitat. On ningú se’l discrimini vingui d’on vingui i parli la llengua que parli.

Això no va de vots o escons, ni de banderes o barretines. No va de si Mas és o no és president, i inclús no va de si érem un milió quatre-cents o n’érem dos. Va de tu, i de mi. Va de tu, amb qui he compartit mobilitzacions i votacions els últims anys, tot i no haver parlat mai amb tu. Va de tu, que has ajudat a que l’anhel personal es transformi en un desig col·lectiu. I també de mi, que després de tants anys tinc l’oportunitat de votar clarament sobre què vol ser el país. Va de mi, que no he entès d’horaris i he intentat remar el màxim possible per complir allò que em va fer entrar a militar a les JERC i a ERC. Ajudar, de la manera que pogués i fins on pogués, a fer del nostre un país lliure, just i digne.

‘Catalans, feu-vos dignes de Catalunya. Cadascú al seu lloc i Catalunya al cor de tots’ – Francesc Macià

Per dignitat, votaré Junts pel Sí.

A vosaltres, amics

Posted on by gcasalsleon

I ja està. Ara ja no mirem el rellotge ni esperem a sales on s’espera que no s’hagi d’esperar res. Sales on no volem veure el metge, o potser sí. On no volem noticies, o potser sí. No estem fets per estar en sales d’aquestes, vosaltres (i jo) estem fets per estar a Aiguablava o a Sitges. Per jugar al futbolí mentre fem una cervesa o, si el dia s’escau, un bon Brockmans. Si les sales d’espera son les nostres portes a l’infern, suposo que al nostre cel hi ha 11 boles i una copa plena. I hi som nosaltres.

La veritat és que no sé molt bé que es diu en aquestes situacions. Se’n parla o no se’n parla? La veritat és que no sé molt bé que es fa en aquestes situacions. Us deixem el vostre espai o estem al vostre costat? La veritat, sent exageradament sincer, és que no sé molt bé com un s’ha de comportar i per tant improvisem. “A l’aventura i ja veurem!” que diuen aquells.

Vosaltres sabeu, com jo, que “amb el temps, que ho cura tot, tot s’anirà posant a lloc”. Que ens farem grans i seguirem rient, seguirem somiant. Somriurem com somrèiem i deixarem enrere aquests dies (i mesos) en els que no ens han deixat fer-ho. Parlarem i ens abraçarem perquè ens vindrà de gust i no perquè les noticies ens obliguin.

I ja veureu que tot passarà però aquí seguirem. No marxarem tan lluny com per perdre’ns de vista i, si pel que sigui, a algun de nosaltres se li passa pel cap fer-ho, segur que no ho fa tan lluny com per no ser-hi. Segur, que per molt lluny que siguem, quan s’hi hagi de ser hi serem. Perquè no tenim por, tenim amics. Una abraçada ben forta.

No penso discutir, però si voleu debatem

Posted on by gcasalsleon

Sempre, des de petit, m’ha semblat molt pobre atacar a l’altre per demostrar que el teu argument és el bo. Allò de “i tu més” o de “ja, però tu bla bla bla”, sempre he pensat que era l’últim recurs d’aquells que no creuen en els seus arguments. Del pobre que, a falta de coherència en el seu discurs i en les seves idees, busca llacunes en l’altre per sobresortir. Em sap greu, però no hi crec en discutir.

Per contra, m’encanta debatre. Ho reconec. L’exercici de contraposar idees i visions concretes envers una situació, estimulant a les dues parts a buscar arguments que provin les seves tesis, m’agrada. A part, tot sigui dit, crec que en la discussió –amb les habituals sortides de to corresponents- mai ningú surt reforçat, mentre que en el debat la coherència suma. Què passa si les dues parts són coherents i convincents? Que el debat és enriquidor per tots. Com hauria de ser.

Ho avanço ara i aquí, no penso discutir amb cap independentista en aquests mesos que ens venen. No ho penso fer perquè crec que fent-ho ens estem fent un flac favor, posant els pals suficients a les rodes com per perdre el 27-S. Com a apunt abans de seguir, quan em refereixo a “guanyar” o “perdre” no parlo dels resultats que faci ERC als comicis de finals de setembre, sinó dels vots i escons que junts aconseguim els independentistes.

El següent 27 de setembre ens juguem tant, que ens ho juguem tot, i l’única manera que tenim de guanyar és sent capaços de generar il·lusió i esperança. Si podem fer brillar els ulls de la gent amb la idea de crear un nou estat, la idea més estimulant que (personalment) puc arribar a concebre, serem molt més a prop. Si som capaços d’explicar el projecte amb tots els ets i uts, detallant matisos i exposant arguments, tindrem l’oportunitat de guanyar. Si en canvi, a l’únic que ens dediquem és a atacar al “rival” que considerem més directe de cara a guanyar o no –com a partit- les eleccions (tant siguem uns o altres), ja haurem perdut.

Son necessàries les mostres d’unitat a favor d’un objectiu comú, igual que ho són les explicacions dels matisos que ens diferencien. És tan necessari que siguem capaços de dir en què coincidim, com detallar tot allò que calgui per tal d’eixamplar la massa social a favor de la independència. Hi ha dues coses evidents, per mi, en tot aquest procés. La primera és que el poble és qui ha liderat –i ha de seguir fent- i no cap partit o president, i que quan més il·lusionat ha estat, més ha empès als polítics a complir la seva voluntat. Per tant, hem de reil·lusionar-nos per guanyar. La segona és que no som prou, a dia d’avui. Som molts, sí, però no suficients. Per això, en aquests cent dies i escaig que queden, hem de xerrar amb tots aquells que a dia d’avui no voten opcions clarament independentistes i convèncer a cada un amb arguments. En tenim, de sobres, com per fer-ho i no tindria sentit que perdéssim temps, en discussions intranscendents, quan podríem estar debatent per arribar a la victòria final.

Perdoneu-me aquells que volguéssiu discutir amb mi en aquests mesos. No vull. No penso discutir amb independentistes, siguin convergents o cupaires. Tinc masses ganes de complir un somni, l’anhel de construir un nou estat és massa estimulant, com per perdre el temps. M’estimo massa el meu país com per perdre aquesta oportunitat. Qui sap si potser la última…

Sobre si BeC és l’enemic i sobre debats inútils que obren els de sempre

Posted on by gcasalsleon

En els últims dies m’han preguntat per totes bandes que amb qui pactaria ERC, i si entraria a govern o no. Que si el 27S és molt important i que si Barcelona ha de canviar de rumb per l’esquerra. En campanya l’Alfred Bosch, quan li preguntaven si pactaria amb Trias o Colau, tenia una resposta clara: “pactarem amb Barcelona”. Políticament correcta? Igual sí, però avui, més que mai, em sembla que aquesta és la resposta més encertada.

Barcelona mereix (i necessita) un canvi que reequilibri la ciutat, que ajudi a que l’èxit –que és necessari i que per tant no es pot eliminar tot allò que olori a èxit (llegeixi’n MWC o F1)- de la ciutat arribi a tots i cadascun dels seus barris. Ha de ser capaç d’aprofitar la potència que té a dia d’avui en dia la “marca Barcelona” per tal de recuperar una ciutat que corre el risc de trencar-se. Què cal que passi per aconseguir-ho? La resposta és senzilla d’escriure i complexa d’aplicar. Cal aconseguir la governabilitat de la ciutat. Cal entrar a govern? Dues dades abans de respondre: Barcelona el 2011 tenia 16 regidors independentistes i ara en té 18, mentre que els unionistes han passat de 20 a 12. A part l’esquerra torna a governar a Barcelona, i l’esquerra independentista arriba a la seva xifra més alta amb 8 regidors. Aleshores, per mi, la resposta és clara: Barcelona és d’esquerra i independentista, com a perfil de més consens i més establert a la ciutat, per tant el paper d’ERC ha d’anar en la línia de garantir que la ciutat sigui capdavantera en polítiques socials i ha de fer el màxim possible perquè la capital lideri el procés que viu el país.

De ben segur que Barcelona demanarà al llarg dels següents quatre anys –i segur que des de ja- un canvi en les polítiques dutes a terme en els últims anys, com amb l’explotació de la Marina del Port Vell o l’exagerat turisme concentrat en zones molt concretes de la ciutat. És per això que ERC haurà d’arribar a acords amb BeC que de ben segur faran que les veus dels de sempre surtin dient que ens carreguem el procés, probablement son els mateixos que son incapaços de veure que, tot i que el seu partit caigui elecció rere elecció, el país avança i els partits favorables a la independència pugen. Proba suficient de que el país és plural però no imbècil i que els jocs de la puta i la Ramoneta a alguns ja els cansa, i que amb retrets i cròniques inútils com les de l’Èric Bertran no arribarem enlloc. Crec que ERC no ha d’entrar al govern de Barcelona, però ha de fer el màxim possible perquè la ciutat sigui governable. Crec que ERC no ha d’entrar al govern de Barcelona, però ha de fer el màxim possible perquè la ciutat sigui el màxim d’esquerres i independentista.

No ens equivoquem, l’enemic no és Ada Colau ni Barcelona en Comú. L’enemic és un altre. Sé que a dins de BeC hi ha persones independentistes i sé que molts ciutadans que diumenge van votar a BeC el passat 9N van votar Sí-Sí. Per tant, els necessitem, els necessitem a tots perquè la suma no és suficient. I sí, també necessitem a CiU. Probablement el que no necessitem és que es tornin a obrir debats inútils sobre llistes unitàries, debats tancats amb acords presos –que ens emplacen al 27S a anar amb llistes separades, i acordat per CiU, ERC i l’associacionisme sobiranista- i seguir ampliant la xarxa d’independentistes.

Si s’ha aconseguit que CiU sigui independentista no ho podrem aconseguir amb BeC? Si s’ha aconseguit entrar a l’àrea metropolitana per l’esquerra, ara haurem de canviar l’estratègia? No ho crec. Seguim ampliant suports, siguem clars i no perdem de vista que els atacs no han de ser cap a Ada Colau ni de CiU –i la seva extensa xarxa de tertulians- cap a ERC. El 27 de setembre ens juguem tant que potser ens ho juguem tot i, si volem guanyar, necessitarem des de la CUP a CiU passant per BeC. ERC hi serà, segur.

 

Ser coherents, ser conseqüents

Posted on by gcasalsleon

Abans d’arrencar, gràcies a tots els que m’heu acompanyat en aquest camí al llarg d’aquests mesos. Abans d’arrencar, perdoneu tots aquells amb els que no he passat gaire temps aquests últims mesos. Abans d’arrencar, sóc el Guillem Casals.

Ahir s’acabava una etapa vital, si més no una fase dins d’una altra. Al mateix moment en podia començar una nova o podia acabar-se tot allà. Els últims mesos, plens de feina apassionant –igual que, a moments, estressant- obliguen a fer una reflexió ara que tot s’acaba. Ara que tot comença. Ara que el més important continua sent ser coherents i ser conseqüents.

En els darrers cinc mesos un projecte ha donat voltes per Barcelona; ha anat de barri a barri, fent de les places de la nostra ciutat un petit menjador de casa on poder parlar amb veïns i veïnes, o en petites rutes que ens permetessin tocar de prop a qui més ens importa. Els ciutadans –col·lectiu, no partit polític-. Aquest és un projecte guanyador, sempre ho he pensat inclús abans d’arrencar, i per tant no tindria cap sentit que ara un resultat que ens situa com a tercera força a Barcelona –amb els millors resultats històrics- féssim alguna passa en fals i retrocedíssim. No és moment de divagar, ni de discutir. És moment de ser conscients on volem anar i ser coherents a l’hora de triar el camí. Haurem de debatre i haurem de prendre decisions, però el més important no deixa de ser intentar aconseguir que aquest projecte deixi de ser tal per passar a ser una realitat.

Barcelona va dir ahir clarament que sí, que està d’acord que el país és important i que els ciutadans segur que haurem de triar el nostre futur, però que no farem un nou país a qualsevol preu. Que la justícia social i les polítiques d’esquerres seran la clau per arribar a assolir una fita històrica que alguns fa anys que defensem. Si no som capaços d’escoltar als ciutadans, ser al seu costat, reajustar una ciutat que ara mateix està desequilibrada i fem arribar l’èxit d’uns quants a l’èxit de tots, mai podrem ser un estat.

L’Oriol Junqueras sempre diu que abans d’independentistes som demòcrates i que per tant acceptarem tot aquell resultat que vingui de les urnes, jo m’he passat mesos dient que l’enquesta que més m’interessava era la del dia 24 de maig a les 23h. I la vam tenir. Felicitar a Barcelona en Comú i a la recent alcaldessa, segur que serem capaços d’entendre’ns –com ella demanava aquest matí a Catalunya Radio-, però sent conscients que nosaltres tenim tres principis inamovibles que son la justícia social, la honestedat política i la capitalitat de la nostra ciutat en un nou país. Felicitar (i celebrar) l’entrada de la CUP tant a Barcelona com a Sarrià – Sant Gervasi, en un moment històric els necessitem per seguir collant al país, a la ciutat i a cada un dels seus districtes per seguir sent conscients que necessitem un projecte clarament d’esquerres i independentista. És motiu d’alegria que entre els dos sumem 8 regidors a Barcelona, xifra històrica, i 2 consellers de districte a Sarrià – Sant Gervasi.

5 regidors no son 10, és evident. La força per fer d’oposició és diferent, però la magnitud del projecte és tal que no varia pel nombre de regidors obtinguts. Ha arribat el moment de ser coherents, de seguir defensant tot allò que hem proclamant i no cometre errors, de tirar endavant el projecte seguint els principis que ningú ens pot fer perdre. Ha arribat el moment de ser conseqüents, d’estimar la nostra ciutat i cadascun dels seus barris, i d’arribar a acords amb tothom qui sigui necessari per tal de fer de Barcelona una ciutat més justa, més lliure i més transparent.

Siguem coherents, siguem conseqüents i d’aquí quatre anys quan ens creuem amb els veïns i veïnes els hi diem amb orgull “t’ho vam dir, podies confiar en nosaltres”.

 

“Sigues tu i intenta ser feliç, però sobretot sigues tu” – Charles Chaplin