I ja està. Ara ja no mirem el rellotge ni esperem a sales on s’espera que no s’hagi d’esperar res. Sales on no volem veure el metge, o potser sí. On no volem noticies, o potser sí. No estem fets per estar en sales d’aquestes, vosaltres (i jo) estem fets per estar a Aiguablava o a Sitges. Per jugar al futbolí mentre fem una cervesa o, si el dia s’escau, un bon Brockmans. Si les sales d’espera son les nostres portes a l’infern, suposo que al nostre cel hi ha 11 boles i una copa plena. I hi som nosaltres.
La veritat és que no sé molt bé que es diu en aquestes situacions. Se’n parla o no se’n parla? La veritat és que no sé molt bé que es fa en aquestes situacions. Us deixem el vostre espai o estem al vostre costat? La veritat, sent exageradament sincer, és que no sé molt bé com un s’ha de comportar i per tant improvisem. “A l’aventura i ja veurem!” que diuen aquells.
Vosaltres sabeu, com jo, que “amb el temps, que ho cura tot, tot s’anirà posant a lloc”. Que ens farem grans i seguirem rient, seguirem somiant. Somriurem com somrèiem i deixarem enrere aquests dies (i mesos) en els que no ens han deixat fer-ho. Parlarem i ens abraçarem perquè ens vindrà de gust i no perquè les noticies ens obliguin.
I ja veureu que tot passarà però aquí seguirem. No marxarem tan lluny com per perdre’ns de vista i, si pel que sigui, a algun de nosaltres se li passa pel cap fer-ho, segur que no ho fa tan lluny com per no ser-hi. Segur, que per molt lluny que siguem, quan s’hi hagi de ser hi serem. Perquè no tenim por, tenim amics. Una abraçada ben forta.
Gent normal 